Google+ Followers

dijous, 15 de desembre de 2011

TED Talks a Barcelona

He estat uns dies sense publicar cap entrada donada la sobrecàrrega de feina acumulada i endarrerida que tinc. Tot i així, en aquest temps he estat acumulant força idees de les quals puc fer unes quantes entrades. Per exemple, properament publicaré una sèrie d'entrades relacionades amb la psicopatia i les relacions d'aquesta amb la política i la universitat. El mal comportament d'uns quants, la capacitat d'influència que han tingut en el sistema i la deixadesa i manca de responsabilitat de la majoria són culpables en bona part de la crisi que tenim a sobre. Avui però, ens centrarem en un altre tema.

Probablement molts de vosaltres coneixeu les TED talks (Technology, Entertainment, Design). Si no les coneixeu, les TED talks són petites conferències, d'entre 15 minuts i una hora, que aborden qüestions cabdals de la ciència de frontera en molts camps, de les ciències del comportament a la física. La gràcia és que el ponent habitualment ho fa de forma molt poc tècnica, molt propera i molt il·lustrativa, però sense perdre el rigor. De fet, és una bona manera d'estar bastant al dia de les coses que es fan en camps que no són el propi.

Doncs bé, ja fa un parell d'anys que les TED talks van arribar a Barcelona. He de reconèixer que desgraciadament no me n'he assebentat fins fa ben poc, la qual cosa em fa molta ràbia, perquè podia haver assistit a alguna de les sessions que han organitzat. Tot i així, de d'aquí vull felicitar als organitzadors de l'event per l'excel·lent feina que realitzen. Només tinc un petit però, i és que la seva web no és en català, la llengua pròpia de la ciutat que les acull.

dijous, 24 de novembre de 2011

El frau de les tesis becades inacabades

En temps de retallades generals, m'agradaria cridar l'atenció sobre un tema que probablement és desconegut per a molts catalans. Què fem amb les tesis que han estat becades (FI, FPU, FPI, etc) i que mai s'arriben a defensar?

En temps com els que corren convé pensar en què gastem cada cèntim i cada euro, així que crec que val la pena reflexionar sobre aquest tema. Fins ara, quan un estudiant vol fer el doctorat, por fer-lo gratis et amore, o bé si té expedient suficient i s'integra dins d'un grup de recerca competitiu, i té la oportunitat de demanar una beca de recerca per iniciar la seva carrera investigadora. Aquestes beques (FI, FPU, FPI, entre d'altres i de sigles tan semblants) comporten entre 1.100 i 1.200 € mensuals durant 3 o 4 anys per tal de tenir un sou mentre es fa la recerca de la tesi doctoral, bo i cotitzant a la Seguretat Social.

En princpi la idea està molt bé i és així com ha de ser. Lamentablement, però, conec molts casos en els quals s'acaben les beques i el becari no ha acabat la tesi doctoral, i malauradament no l'acabarà mai, per raons que mal m'està dir-les. Desconec si hi ha estadístiques oficials al respecte, però la meva aposta és que una part important de les beques no acaben mai en una tesi doctoral. Des del meu punt de vista, això és un frau. Són diners públics llençats a les escombraries. Entre 36.000 i 48.000 que s'han invertit en la formació d'una persona i que gairebé mai retornen a la societat.

Val a dir que si el becari acaba la tesi doctoral dins del període becat o en els 6 mesos posteriors, rep un premi de 3.000 € i el grup de recerca 1.000 € més, però potser amb la pastanaga no n'hi ha prou. Les raons per les quals no es finalitzen les tesis són diverses i variades i no es pot penalitzar tothom, però en aquests casos que menciono, hi ha una gran deixadesa per part del becari, i també una part important de responsabilitat del director. Crec que en aquests casos hom hauria d'assumir responsabilitats individuals i per exemple, si no es compleix el termini per acabar la tesi amb una negligència manifesta de les obligacions i passotisme per part del becari, aquest hauria de respondre tornant almenys una part de les mesades rebudes. I qui sap si potser penalitzar el director o el grup de recerca. Si no, s'instal·la la sensació que com que manegues diner públic i que no és de ningú, no passa res si no actues amb tota la responsabilitat.

En una Catalunya independent, el sistema de beques de recerca hauria de tenir això en compte.

diumenge, 20 de novembre de 2011

La riquesa i la capacitat i responsabilitat d'un país

Ahir, en plena jornada de reflexió, llegeixo un article molt interessant del Journal of Research in Personality, del grup de Robert McCrae i Antonio Terracciano, del Personality Profiles of Cultures Project (PPCP, en el qual falta la cultura catalana, per cert).

Molt breument, és ben sabut que la riquesa d'un país (li podem dir producte interior brut, o PIB) té una notable influència en la percepció dels estereotips del propi grup. Així, a casa nostra, que tenim un PIB per càpita d'uns 26.700 €, i notablement més elevat que a la resta de la península, excepte Euskal Herria i Madrid, l'estereotip català diu que som treballadors, assenyats, responsables, estalviadors, etc.

Doncs bé, en aquest treball, els autors intenten esbrinar si la riquesa d'un país també afecta a la percepció de competència o capacitat que en tenen els que no formen part d'aquest grup (els anglosaxons en diuen outgrup). Així, proposen dos estudis. En el primer, exploren com 48 "nacions" diferents perceben la competència dels americans. El resultat és que com més pobre és un país, més competent veu als Estats Units d'Amèrica. És interessant veure com suïssos i turcs no veuen els americans gaire competents, però en canvi els països africans són els que en generals els tenen més ben considerats. A l'extrem més ric és on hi ha menys bona consideració de la competència o capacitats dels Estats Units: Suïssa, Alemanya, Bèlgica o Dinamarca en son alguns exemples. Espanya se situa en una zona intermitja. En canvi, pel que fa a la calidesa amb que hom veu els membres d'un altre grup, la relació és inversa. Com menys diferència hi ha entre nivell de PIB, més càlidament percebem un altre grup (més favorablement). És per això que potser tenim més simpaties per bascos i balears? De tota manera, els habitants de Madrid també estan en la mateixa franja que nosaltres.

En el segon estudi, els investigadors traslladen a un nivell individual les troballes a nivell grupal, i els resultats venen a ser els mateixos. És a dir, tendim a percebre un veí molt més ric que nosaltres com algú molt competent i capaç.

A banda dels resultats, una de les dades que m'ha cridat més l'atenció de la lectura de l'article és que el PIB per capita està negativament relacionat amb la percepció que té un outgrup de la teva responsabilitat. És a dir, els països més pobres et perceben com a més responsable! (r = −.60).

De la lectura d'aquest article se'n poden extreure diverses conclusions: 1) És inconcebible com encara cap investigador català ha posat fil a l'agulla per incorporar la cultura catalana al PPCP. 2) Seria divertit replicar aquest estudi a nivell espanyol, tot i que la meva predicció és que els resultats serien raonablement similars. 3) Els diners importen, i molt. Ho saben els economistes, ho saben els polítics, i potser ara, ho començarem a saber els psicòlegs.

En definitiiva, la nostra riquesa afecta clarament a com veiem als altres. Quan un pobre es compara amb nosaltres, més competent i menys càlid ens veu. Serà aquest l'origen de l'enveja? Malgrat tot, però, sabem poc a l'entorn dels mecanismes psicològics que causen aquests estereotips. Potser els heurístics cognitius de Kanheman i Tversky?

I si en el fons Adam Smith tenia raó?

dimarts, 8 de novembre de 2011

La ciència i el model productiu

Arrel de la gravíssima crisi que ens afecta, hem sentit a parlar molt sobre el canvi de model productiu que ha d'haver-hi a la societat espanyola, etc. Sóc francament pessimista respecte el canvi de model espanyol, però moderadament optimista respecte al canvi català.

L'economia catalana, tot i que àmpliament dominada per l'economia del maó (#esmaó) i del turisme (degut a la marca Barcelona), es troba en millors condicions per afrontar aquest canvi de model productiu: incrementant la inversió en R+D+i, promovent la recerca translacional, incrementant la internacionalització de la recerca catalana, fomentant la incorporació d'investigadors estrangers o expatriats a casa.

Així, la contribució de la ciència a l'economia catalana és més alta que a l'economia espanyola. I de més qualitat i competitivitat.

Precisament aquests dies en plena campanya electoral, llegeixo que Catalunya es disputa amb la Comunitat Autònoma de Madrid (Espanya) la localització d'un macro-complex dedicat al joc legal (una mena de Las Vegas europea), molt diferent, però del que es volia construir als Monegros. Suposadament aquest complex hauria de donar feina a centenars de milers de persones (al voltant de 250.000) en forma de llocs de treball directes i indirectes. En la meva opinió, si el Govern de Catalunya hi apostés, bo i que legítimament, estaria mirant al curt termini, per aconseguir ensorrar-nos una mica més.

Crec que el que hauria de fer el Govern català és donar suport a la implantació d'aquest complex a Espanya, que es basi en el model del totxo i el turisme, per tal que tinguin una bona font d'ingressos. Les negociacions pels actius i els passius després de la independència seran més fàcils.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Els futuribles Nobel catalans

Aquesta és la primera entrada d'aquest bloc, i per a inaugurar-lo, m'he decidit a fer pública una dada que probablement poca gent coneix.

L'empresa Thomson Reuters, i concretament el més conegut com a ISI Web of Knowledge, és coneguda per calcular els famosos factors d'impacte que tant es fan servir com a indicadors de la recerca científica. En un apartat de la seva web es dediquen a fer prediccions sobre el possibles premis Nobel dels propers anys basant-se en el número de cites dels articles, l'impacte que han tingut aquests i el grau d'estima professada pels seus col·legues acadèmics. Val a dir que aquesta mena d'exercicis acaben sovint en fracassos, però fins ara n'han encertat 14 des del 2002.

Així doncs, aparèixer en aquesta llista és un bon indicador de la qualitat de la recerca de l'investigador en qüestió i la seva capacitat transformadora del món on vivim. En aquesta llista, distribuïda en quatre àrees de coneixement, hi apreixen tres investigadors catalans: Joan Massagué (Medicina), Jordi Galí (Economia) i Juan Ignacio Cirac (Física). Sense cap dubte, aquesta és una petita dada, però tenir tres aspirants ferms al premi Nobel en diverses àrees ens hauria de fer sentir orgullosos. La no tant bona notícia és que només un desenvolupa la seva recerca a Catalunya, en Jordi Galí, a la Universitat Pompeu Fabra.

Més enllà de maldar per intentar aconseguir un Nobel en literatura, cosa altament improbable sense el suport d'un estat, hauríem també de maldar i donar el reconeixement necessari a tots aquells científics que fan recerca de frontera en el seus respectius camps. De moment, però, tenim tres grans mascarons de proa.