Google+ Followers

dimarts, 31 de març de 2015

Salvador Vives i Casajuana: un santvicentí en la Psiquiatria Catalana


(article aparegut a la revista El Breny, número 401)

Avui parlaré de la història de la Psicologia d'aquest país vinculada estretament amb el meu poble, Sant Vicenç de Castellet.

La gran majoria de santvicentins està familiaritzat amb el nom d'en Salvador Vives i Casajuana. Especialment perquè és el nom de la nostra biblioteca. Però, qui era i què va fer en Salvador Vives? Què el va fer mereixedor d'aquest honor? Sant Vicenç ha estat bressol de científics i estudiosos, i el cas que ens ocupa n'és un dels principals.

Nascut el 1886, fill de la masia de Les Vives, quart fill d'en Tomàs Vives i Gibert i Serafina Casajuana, i per tant, sense més accés als recursos econòmics familiars que els d'un cabaler, marxà ben d'hora a estudiar a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en medicina l'any 1909. Més endavant, i com era propi de l'època, es va doctorar a la Facultat de Medicina de Madrid l'any 1921.

Abans de doctorar-se, però, ja va fer aportacions significatives a la Psiquiatria i la Psicologia catalanes. Va ser deixeble del Dr. Domènec Martí Julià, destacat psiquiatre i activista polític, i va ser al seu costat amb qui va començar la seva tasca assistencial com a metge-intern a l'Institut Frenopàtic de les Corts de Sarrià. A partir d'aquí, i després de passar pel Sanatori Psiquiàtric de Sant Boi, l'any 1916 va guanyar la direcció del Manicomi de Salt. Aquest era l'únic centre de salut mental de la Mancomunitat de Catalunya, i encara avui funciona sota el nom de Parc Hospitalari Martí i Julià.


A les comarques gironines precisament hi coneixeria la que va ser la seva dona, Concepció Alemany i Vall. Arran dels seus mèrits com a director del Manicomi de Salt, va ser nomenat cap dels Serveis Tècnics de Psiquiatria durant la República, l'any 1932. Després de la Guerra Civil va haver d'exiliar-se a França, perseguit per les responsabilitats que havia tingut durant la República. Quan finalment pogué tornar a Catalunya, fou inhabilitat com a metge i no va poder exercir més, però mai va cessar d'investigar i d'escriure.


El Dr. Salvador Vives a l'esquerra (Font: ANC)

Com a metge, la principal aportació del Dr. Vives a la psiquiatria catalana (i fins i tot podríem dir ibèrica) va ser el concepte d'Higiene Mental. L'any 1922 va assistir al Congrés d'Higiene Mental de Paris, en representació de la Mancomunitat, i també després de diversos viatges per ampliar la seva formació a França, Suïssa, Bèlgica i Italià, i fruit d'aquestes experiències, va desenvolupar el seu model d'assistència als malalts mentals.

I precisament aquest va ser el gran canvi que impulsà el Dr. Vives. Fins llavors, els malalts mentals eren considerats simplement alienats o folls, sense que les causes de la malaltia fossin gaire investigades. Salvador Vives impulsà l'assistència en centres especialitzats, intentant atacar les causes del trastorn mental. Aquesta és una concepció molt moderna per a l'època i que encara avui és vàlida en bona port.

El Dr. Salvador Vives morí l'any 1965, deixant tots els seus béns a la Fundació Salvador Vives Casajuana, que ha estat contribuint a la cultura catalana amb la publicació de diverses i variades obres des de llavors.

dimecres, 25 de març de 2015

El plagi acadèmic: una forma de dopatge?

Llegeixo no fa gaires dies que les universitats catalanes estan immerses en una ofensiva contra el ciberplagi. Concretament, la universitat en la que treballo, la UB, està implantant un sistema de detecció automàtica de plagi, de l'estil compilatio.net, en aglunes facultats, i la meva està planificada en la següent fase.

L'extrem, però, ha sigut la detenció a l'India de centenars de persones que intentaven copiar en un examen, com ha informat recentment la BBC. Més de 750 persones, entre elles molts pares i amics d'alumnes, així com alumnes, han estat detinguts mentre passaven xuletes a estudiants que estaven fent la selectivitat índia, com es veu a la imatge de la dreta. D'una forma bastant descarada, val a dir-ho. Com us podeu imaginar, a la Índia s'ha viscut com un ridícul nacional.

Deixant de banda les conseqüències que pot tenir per a l'alumne que sigui detectat plagiant, que poden arribar a ser molt greus, com l'obertura d'un expedient disciplinari, trobo que val la pena fer alguns comentaris al respecte. Webs com patatabrava.com tenen un gran ressó com a distribuidor d'exàmens, apunts, treballs i presentacions d'altres estudiants. Mentre no estic en contra de fer servir materials que ja han estat usats per avaluar per a estudiar (per exemple, fer servir exàmens d'anys anteriors), un 75% de la població estudiantil mundial ha fet un treball copiant i enganxant un altre text trobat a internet. Aquesta dada és molt greu. Quina mena de pensament crític podem esperar d'alumnes que fan això de forma habitual?

En tot cas, aquest comportament no és exclusiu dels alumnes de grau. Fins i tot en personatges com n'Alejandro Blanco, encara president del Comité Olímpico Español (COE), han estat acusats de plagi i de fer-se passar per doctors made in Corea.

Per sort, no tots els estudiants practiquen el ciberplagi de forma habitual. Això també pot ser considerat una diferència individual. Perquè podent copiar, un estudiant ho fa i un altre no?

Més recentment, un grup d'investigadors entre els quals hi ha en Delroy Paulhus, ha perfilat els estudiants que fan aquesta conducta. Sembla ser que són els estudiants que tenen puntuacions elevades en narcissisme, manipulació i psicopatia subclínica els que són més proclius a caure en el ciberplagi. Precisament aquestes característiques són les de la coneguda com a triada fosca (en parlarem més endavant en aquest mateix bloc).

Malgrat tot, aquesta no és l'aproximació majoritària actualment, i és un tema que s'està tractant des de les actituds. Actualment hi ha fins i tot una iniciativa en marxa de la LERU per tal de lluitar contra aquest fenomen. Potser seria interessant plantejar-ho des del punt de vista de les intencions i la teoria de l'acció planificada (TPB: Theory of Planned Behavior).

En seguirem parlant...

diumenge, 22 de març de 2015

Let's get physical! Exercici físic i rendiment mental

Sovint hom fa servir la frase "Mens sana in corpore sano" o "Anima sana in corpore sano" (que és l'acrònim de la marca de sabatilles esportives ASICS) per tal de reflectir les relacions entre un cos sa i unes capacitats intel·lectuals en bon estat.



De l'antiguitat grega també sabem que grans filòsofs es van inspirar a l'entorn de passejos peripatètics, i també grans autors més moderns, com en Kierkegaard o en Henry James. Els que ens dediquem a l'acadèmia també sabem que quan fa molt de temps que estem encallats en un problema, no hi ha res millor que una passejada i explicar-ho a un company per resoldre'l. Però, realment l'exercici físic pot afectar al funcionament del cervell, la inspiració o el rendiment intel·lectual?

Doncs sembla ser que sí. Una recerca relativament recent ha explorat la relació entre exercici físic i creativitat. La hipòtesi dels autors és que l'exercici físic constant millora la creativitat en general, mentre que l'exercici físic agut la impacta negativament. Comparant un grup d'atletes amb un grup de no-atletes, els autors van confirmar parcialment aquesta hipòtesi, ja que van trobar que el grup de no-atletes era incapaç de generar respostes de manera ràpida a preguntes concretes, mentre que en el grup d'atletes això depenia del temps que feia que entrenaven. Pel que fa al pensament divergent, o la capacitat per generar solucions originals, l'exercici agut millorava lleugerament la creativitat del grup d'atletes i empitjorava sensiblement la del grup de no-atletes. Així doncs, sembla ser que l'exercici físic sí que està relacionat amb una important diferència individual com és la creativitat.

Investigacions anteriors havien relacionat l'exercici físic durant l'adolescència amb el risc de patir demència i el rendiment cognitiu. Sembla que la relació és clara, sobretot quan no hi ha gaire exercici físic ja que s'incrementa el risc de patir demència. Les variables que expliquen aquesta associació cardiovascular són múltiples i poden incloure correlacions genètiques, variables de personalitat, factors ambientals com la dieta, o bé una relació causa-efecte, però encara està per provar. És interessant, però, comprovar que aquesta relació entre activitat física i rendiment cognitiu és quadràtica, en forma de U invertida. És a dir, un menor i un major nivells d'exercici físic estan relacionats amb un menor Quocient Intel·lectual (QI).

Sabem que amb un cert entrenament cognitiu podem millorar la intel·ligència, tot i que aquests increments són temporals, però encara no sabem del cert si una mica d'exercici físic fa que siguem més intel·ligents.

En tot cas, mai sobrarà!